Vertat que chas los vielhs, lo "òc-es" s'auva mai que lo "òc" solet. Casiment a chasque còp d'alhors. Pense que efectivament, la fòrma òc-es es la fòrma originala (en mai d'èsser una fòrma d'un niveu de lenga mai elevat que lo "ouais" frances), mai deu s'emplejar uei mai per rapòrt a l'influencia dau frances.
Ai d'alhors remarcat dins mon trabalh que la gent qu'emplejen lo "òc-es" son en generau lo que pensen que parlen pas occitan mas "patois", e jamai diràn "òc" (n'ai quitament agut que semblavan de lo pas comprener quand io zo disiá).
A l'inversa, los vielhs locutors conscientisats a l'occitan (se, se, en Peiregòrd n'i a tot plen...), emplejen mai regularament lo "òc" pan-occitan, qu'es per ilhs d'un niveu de lenga mai elevat, un pauc coma lo "òc-es" autres còps.
Sei clar ?
Io pense que fau pas aver vergonha d'emplejar quela fòrma. L'utilisacion que n'en fau io :
-"òc" quand i a nonmas 'quò de dire.
exemple :
-Vendras diumenc ?
-Òc !
-"òc-es" per una responsa un pauc mai elaborada, benelu pas segura a cent per cent.
exemple :
-Vendras diumenc ?
-Òc-es, mas pense que me fau pas esperar avant las 4 oras.
Apres, sei pas linguista, fau nonmas remarcar l'utilisacion que m'a semblat veire io.