Ei, jo sóc valencià. Puc ensenyar-vos coses del meu dialecte (sobretot paraules i dubtes que tingau sobre els parlants de les terres del meu país).
Bé, el meu dialecte és l'occidental (la zona de color verd):
Dintre d'eixa zona se distingeixen diferents dialectes, el meu és valencià apitxat (acadèmicament "central" (la zona morada):
Les característiques principals són:
- El nom apitxat aludeix a l'ensordiment de les alveolars i palatals sonores, com ara en casa, tretze i metge ['kasa, 'tretse, 'metʃe].
- L'àrea de l'apitxat sol coincidir amb la de la neutralització de b/v en /b/, que no és exclusiva d'aquesta àrea i ara se sent també a bona part del valencià septentrional com a expansió de l'àrea betacista de Catalunya.
- Com a tot el valencià, hom conserva les formes arcaiques del plural amb n original llatina, com ara hòmens ['ɔmens] o jóvens ['tʃobens], característica compartida amb altres dialectes del català occidental, encara que a l'apitxat s'estén a moltes altres paraules: ràvens, orígens, màrgens, etc.
- També és comú a tot el valencià en la tendència a la diftongació de la o inicial àtona (quan es constitueix en síl·laba) per au: aulor (olor), aufegar (ofegar), aubrir (obrir).
- És peculiar d'aquesta zona del valencià el reforçament vocàlic de les plosives finals. Segons aquesta regla les paraules nit, crec o prop s'articulen amb una vocal final breu de tipus central, [ĕ], i sovint una geminació de la consonant: nit > ['nittĕ], crec > ['krekkĕ],prop > ['proppĕ]. Els altres valencians solen associar aqueix tret amb els parlants de la zona central.
- Igual que el valencià del nord i el català occidental i balear, perdura l'ús dels pronoms febles en forma plena: me diuen Pep,se troba malament, te portaré ara.
- Com déiem, acaba de conferir una certa personalitat a l'apitxat el fet que mantinga encara, amb notable vitalitat, l'ús del perfet simple, si bé aqueix paradigma també existeix, més limitadament, en zones del sud del País Valencià (Camp d'Elx) i a bona part de les illes d'Eivissa i Mallorca.
- És peculiar del dialecte central valencià (i de zones veïnes del sud) la presència de gran quantitat de formacions analògiques al verb, aquests són uns exemples: beguent/poguent >bevent/podent, veem >veguem, veent > vegent, vivint > vixquent.
- Els pronoms plens mos (>nos) i vos es confonen amb se quan funcionen com a reflexius: se rentem (resta del valencià mos rentem), s'estudieu (vos estudieu).
- En l'actualitat s'observa l'arrelament de diverses tendències fonètiques, en concret el ieisme que fa sonar i semiconsonat la ll palatal lateral: llet > iet, vall > bai. També se sent en alguns parlants l'aspiració de la /s/ implosiva, que és realitzada glotal [h], sovint amb geminació de la consonant anterior: vesprada > [beh'ppra], has posat > ['ahpoˌsat], escolta > [ah'kɔlta]. Aquesta aspiració de /s/ sembla una continuació de la mateixa característica dels parlars castellans de la meitat Sud de la península i s'emmarca dins una tendència general del castellà popular actual. A zones de l'Horta sud (Silla) la /s/ també s'aspira entre vocals: mosatros > [mo'hatros], un fenomen poc freqüent en castellà i que pareix autòcton en aquests parlars.
La característica més remarcable és la primera de totes, l'ensordiment de les paladars i alveolars mudes i la conjugació del pretèrit perfet simple, en comptes de la forma composta (vaig anar/aní). Que fan que ràpidament s'ens identifique com a parlars d'aquesta zona, o de València ja que és el dialecte del Cap i Casal del País.
En occitan tradusit amb Apertium:
Ei, ieu soi valencian. Pòdi vos ensenhar de causas de lo mieu dialècte
(sustot paraulas e dobtes que tingau suls parlants de las tèrras de lo
mieu país).
Plan, lo mieu dialècte es l'occidental (la zòna de color verda:
Dins d'aquela zòna se distinguisson de desparièrs dialèctes, lo mieu es
valencian apitxat o acadèmicament "central" (la zòna morada):
Las caracteristicas principalas son:
- Lo nom apitxat aludeix a l'ensordiment de las alveolars e
palatals sonòras, coma dins casa, tretze i metge ['kasa, 'tretse,
'metʃe].
-
L'airal de l'apitxat sòl coincidir amb la de la neutralització de b/v en /b/, qu'es pas exclusivitat d'aquel airal e ara se en essent
tanben a bona part del valencian septentrional coma expansion de
l'airal betacista de Catalonha.
-
Coma tot lo valencian, òm conserva las formas arcaiques del plural
amb n originala latina, coma homens ['ɔmens] o de jovens ['tʃobens], caracteristica partejada amb autres dialèctes del catalan occidental, e mai se a l'apitxat s'estend a fòrça autras paraulas: ràvens, orígens, margens, èca.
- Tanben es comun a tot lo valencian en la tendéncia a la diftongació
de l'o iniciala àtona (quand se constituissi en sillaba) per au: aulor
(olor), aufegar (ofegar), aubrir (obrir).
- Es peculiar d'aquela zòna del valencian lo reforçament vocalic de las
plosives finalas. Segon aquela nòrma las paraulas nuèch, cresi o
s'articulan près amb una vocala finala brèu de tipe central, [ĕ], e sovent una geminació de la consonanta: nit > ['nittĕ], crec > ['krekkĕ], prop > ['proppĕ]. Los autres valencians sòlen associar aquel trach amb los parlants de la zòna centrala.
- Aital coma lo valencian del nòrd e lo catalan occidental e balear,
perdura l'usatge dels pronòms flacs en forma plena: me diuen Pep,se
troba malament, te portare ara.
- Cossí disiam, ven de conferir una cèrta personalitat a l'apitxat lo fach que mantenga encara, amb notabla vitalitat, l'usatge del perfet simple, se plan aquel paradigma existís tanben, mai limitadament, dins zònas del sud del País Valencian (Camp d'Elx) e a bona part de las islas d'Eivissa e Mallorca.
- Es peculiar del dialècte central valencian (e de zònas vesinas del sud) la preséncia de granda quantitat de formacions analogicas al vèrb, aqueles son unes exemples: beguent/poguent > en bevent/en podent, veem >veguem, en veent > vegent, vivint > vixquent.
- Los pronòms plens mos (>nos) e vos se confondon amb se quand
foncionan coma reflexius: se rentem (rèsta del valencian mos rentem),
s'estudieu (vos estudieu).
- S'obsèrva a l'ora d'ara l'arrelament de divèrsas tendéncias
foneticas, en concrèt l'ieisme que fa sonar e semiconsonat la ll
palatal laterala: llet > iet, ball > bai. Tanben se en essent en qualques parlants l'aspiracion de la /s/ implosiva, qu'es realizada glotal [h], sovent amb geminació de la consonanta anteriora: vesprada > [beh'ppra], has posat > ['ahpoˌsat], escolta > [ah'kɔlta]. Aquela aspiracion de \/s/ sembla un continuament de la meteissa caracteristica dels parlars castelhans de la mitat Sud de la peninsula e s'enquadra dins una tendéncia generala del castelhan popular actual. dins zònas de l'Òrta sud (Silla) la /s/ s'aspira tanben entre vocalas:mosatros > [mo'hatros], un fenomèn pauc frequent en castelhan e que pareix autoctòn en aqueles parlars.
La caracteristica mai remarcabla es la primièra de totas, l'ensordiment
de las paladars e alveolars mudas e la conjugació del pretèrit perfet
simple, alloc de la forma compausada (anèri/anèri). Que fan que se nos
identifiqui rapidament coma parlars d'aquela zòna, o de Valéncia doncas
qu'es lo dialècte del Cap e Casau del País.
Accueil
Vai balhar de las ideias aus autres ! 
