Que'vs deishi un parèth d'extràctes de l'arrecuelh de poesias de Joan Ives Roier; lo libe qu'amassa 151 quatòrcins, e lo bon de tot aquò b'ei que a maugrat de la fòrma fixa qu'emplega, Roier que s'escad en hicar en plaça ua naracion e ua raconta hòrta de la soa joenntut provençau, dab las pintruras formidablas d'un monton de personatges, e tot aquò dens ua lenga riquissima e de las imatgadas ! (los dus quatorcins que causói que tràctan de l'arcòl, òc-ben, mès los tèmis de l'arrecuelh que son plan mei largs...)
XXXVI
Lo Polita èra anat en çò dau perruquier
que li aviá tròp rasclat de pròchi la codena.
- Lo còu me coie, ditz mon Polita que rena.
- Fau vos passar d'arcòl, son gendre li faguet.
Quauquei minuta' après, Polita se'n tornet ;
sentiá lo pastagàs, mon amic, qu'entronava !
- Avètz begut, pepet ? - De la vida ! Jamai...
- Sentètz puei lo pastís, pasmens. Coma aquò vai ?
- Te dieu qu'ai ren begut. Me gonfles a la fin !
Siáu pron vièlh per sacher ce qu'ai dins lo topin...
- Bota, es pas un pecat : podètz ben me lo dire.
- Mai siás tu que m'a dich de me passar dessús
lo còu que ponhiá d'arcòl quauque peçuc.
Ei d'arcòl lo pastís, pasmens, coma que vire !...
XLVI
Èra curat de Lurs. Ai oblidat son nom.
Sabo que se passava un pauc avans la guèrra.
Se parlava pas 'ncar d'aquò de la Grand Tèrra
e lo pichon país gardava bòn renom.
Aqueu curat jamai refusava un canon;
lo vin ò lo pastís, l'aigardent ò la biera
podiatz li prepausar sense far de manieras:
quand èra per brindar, vos disiá pas de non.
Èra puei pas quauqu'un qu'en tres veires s'engrana.
N'auriam pas dich autant abàs dau cap de gara,
que lo curat amb eu veniá beure de vin.
Un jorn se l'i veguet una causa pron rara :
casqueta e baston roge en mai de la sotana,
fuguet lo capelan que fet partir lo tin...
XXXVI
Lo Polita èra anat en çò dau perruquier
que li aviá tròp rasclat de pròchi la codena.
- Lo còu me coie, ditz mon Polita que rena.
- Fau vos passar d'arcòl, son gendre li faguet.
Quauquei minuta' après, Polita se'n tornet ;
sentiá lo pastagàs, mon amic, qu'entronava !
- Avètz begut, pepet ? - De la vida ! Jamai...
- Sentètz puei lo pastís, pasmens. Coma aquò vai ?
- Te dieu qu'ai ren begut. Me gonfles a la fin !
Siáu pron vièlh per sacher ce qu'ai dins lo topin...
- Bota, es pas un pecat : podètz ben me lo dire.
- Mai siás tu que m'a dich de me passar dessús
lo còu que ponhiá d'arcòl quauque peçuc.
Ei d'arcòl lo pastís, pasmens, coma que vire !...
XLVI
Èra curat de Lurs. Ai oblidat son nom.
Sabo que se passava un pauc avans la guèrra.
Se parlava pas 'ncar d'aquò de la Grand Tèrra
e lo pichon país gardava bòn renom.
Aqueu curat jamai refusava un canon;
lo vin ò lo pastís, l'aigardent ò la biera
podiatz li prepausar sense far de manieras:
quand èra per brindar, vos disiá pas de non.
Èra puei pas quauqu'un qu'en tres veires s'engrana.
N'auriam pas dich autant abàs dau cap de gara,
que lo curat amb eu veniá beure de vin.
Un jorn se l'i veguet una causa pron rara :
casqueta e baston roge en mai de la sotana,
fuguet lo capelan que fet partir lo tin...
Les Temps passats, Joan Ives Roier. -Montpeirós, edicions Jorn, 2005.