Rosselhonés

UN GAT D’EN JAUME SANAIRE

Lo Jaume Sanaire, aquell que resta al cim del lloc, va agafar una mixota, a la fira de la vila ! Què dic una mixota ? Un gat ! Un gatàs com un burro, sinó com un temple. Lo pobre Jaume era talament moll que no va poguer arribar a la Roca del Duc. Lo Miquel Trempat, que tornava de la mena, lo va trobar cotxat al repetell del sol, a la vora del camí, a prop del mas del Xixell.
Te’l fot sus d’un borràs, dins la carreta i lo porta al pas de la seva porta. Aquí, crida la dona d’en Jaume : « Ep !...Cisca ! » La Cisca trauca el cap, pel finestró de l’aiguera. « Què hi ha ? »
- Baixeu ! Baixeu ! Dona, que teniu lo vostre Jaume un tansipoc masegat...per aixó, pensi que no serà res ! »
Esglaiada, la Cisca baixa i quan veu lo seu home que roncava, badant una boca que feia més flaire de vi que de xirops de grenadina : « Ah gros salop !...Aixís ets malalt ?...Llamp lo feris, lo gandul que me se beurà la casa i tot !... »
Lo Miquel, lo rossegant per les espalles, la Cisca, li tirant les cames, varen portar lo Jaume a la cambra i lo varen cotxar. Un poc lo vi, un poc lo sol, lo pobre home va restar una colla de dies malalt memes que creien, un moment, que se’n fotria el pellot. Los veïns lo venien a veure, l’un deia : « Aixó serà lo vi que se li haurà barrejat a la sang. » L’altre pensava : « La força del sol li haurà fet munat vi al cervell. « Per bo que li hagi pas tapat la boca del cor », pensava la Cisca, i, escoltant l’un, escoltant l’altre va embuinar lo pit del Jaume d’una estopada de buina fregida amb vinagre i li va cofar lo clatell de la pell fresca, encara plena de sang, d’un gat negre. Com lo malalt anava pas millor, l’Angelona Bayat va anar a cridar mossèn Bitarol. Quan va veure lo rector, lo pobre Jaume se va espantar, se va creure al punt de la mort. Deia : « Ai mon Déu, perdoneu-me ! I mai més beuré un got de vi ! I vos juri de beure aigua tota la vida ! »
Quan mossèn Bitarol va ser fora, lo malalt va dir a la seva dona : « Ai la meva bona Cisqueta ! I si me mori te veuré pas més ! Què devinràs !... »
I al cap d’una estona : « Mira Cisca, me tenes de fer un darrer pler : ves a te mudar, com si fos un dia de festa major. Si me tinc de morir aviat, te vull veure encara bonic i ben adobadeta. » Per acontentar aquest caprici de malalt, la Cisca se va anar posar la cofa la més fina, la seva bela roba de merinós negre i les sabates nova, que lo Tià de la vila li havia fetes per cap d’any. Tot arreu que la veure tan ben apuntada, lo Jaume se va trobar un tansipoc millor ; va passar una bona nit. L’endemà, se trapava bé i ja se volia fer una fart de monges en salpiquet, que la Cisca s’havia cuinat. La gent del poble de la Roca del Duc se podien pas posar a la idea que ja fos guarit :
« Hi ha rpas res com les consolacions d’un capellà », deia mossèn Bitarol. « Un carall ! responia lo Lic Mallanc, sensa la meva estopada de buina ! »
« I te creues que la pell del gat negre li ha pas fet res ! » feia en Pona Gemec. En fi, que ser una cosa o l’altra, lo Jaume va ser guarit.
Lo dia que se va llevar, com prenia la fresca sul seu pedrís, encara un poc masegat i lo cap lligat d’un mocador groc, pensant a les xopines que tornaria beure aviat, li va dir la Cisca :
« Què diues Jaumet, quina idea tenies de me volguer fer mudar aixís l’altre dia ? Eh ? » Com responia pas, « Què diues ? »...torna la Cisca.
- « Carall !, respon lo Jaume, entre jo mateix me pensavi que si la mort te veia bonica i ben vestida, li podries fer goig i que me deixaria per llestar ! »