Me demandi encara perqu’èi esperat tant pausa abans de véner sus aqueste forom. De vrai, es lo que falèva a Occitania.
Sui pas qu’un simple gardolèir, que vivi, respiri la lenga cada jorn, assajant tanben de la viure e hèser viure au parçan. La lenga, la cerqui cada jorn. L’èi cercada dens los cèus de Gironda, dens los pins, dens l’aiga de Dordonha, las bricas de Tolosa, los Pirenèus abans l’auratge… E qu’èra totjamèi aquí, totjamèi viva e bèra. Totjamèi la lenga nòsta.
Sabi pas se pòdi díder que l’ensenhi. Sagi d’ec hèr passar meilèu.
Seré gloriós, benlèu que dishussessi que mestregi. Disen que bretonegi quauques parlars de Gasconha, quauques parlars de Lengadòc, dus mòts de provençau e encara mens de lemosin…
Compti plan sus la passejada aquesta, dens aqueste país meravilhós qu’en poiré anonçar un aute , per aprénder !
A lèu, donc, a tots.
Lo Clapadèir.