Mi veni d'avisar qu'aviáu oublidar de lo postar aquita, aqueu tèxte.
« Le patois des vieux »
França té el miserable onor de ser l’estat d’Europa – i probablement del món – que mé èxit ha tingut en la diabòlica tasca de destruir el seu patrimoni ètnic i lingüístic.
« Lo patoés dels vièlhs », el « patuès dels vells ». Amb aquest mot, patois, derivat de patte « pota, peu d’animal » amb el significat de « llenguatge grosser propi de gent inculta » (un sentit despectiu semblant al castellà « patán », « patoso », també derivat de « pata ») es refereixen els joves del migdia franc ès a la llengua occitana, la llengua formada al sud de l’actual França, després de la desfeta de l’Impèri Romà d’Occident, a conseqüència de l’evolució local del llatí importat per la dominació romana. Aquesta llengua – tan semblant a la catalana que la nostra, durant molt de temps, va ser anomenada « llemosina » (el « llemosí » és un dels dialectes occitans) per personalitats culturals diverses – va ser en els segles XII i XIII vehicle d’expressió de la brillant litteratura dels trobadors, i compta amb una tradició literària des de llavors ininterrompuda que té el punt culminant en Frederic Mistral, de Provença, premi Nobel l’any 1905.
¿ Com és possible que una llengua d’un prestigi literari internacional indiscutible hagi pogut arribar a ser considerada per la seva pròpia gent « el patuès dels vells » ? La historia comença l’any 1539, quan el rei de França Fracesc I ordena que els documents oficials siguin redactats en « langaige maternel françois », en lloc de ser-ho en llatí, perquè els pugui entendre tothom. Aquest « langaige maternel françois » serà interpretat de manera restrictiva per escrivans, notaris i autoritat locals, d’una manera que entendran que es refereix únicament al « francès » del nord, de patró parisenc, i marginaran absolutament qualsevol altra llengua de l’ús públic oficial. Així, la llengua occitana serà exclosa de l’ús institucional (com la bretona i la basca, i, més endavant, la catalana, l’alemanya, la neerlandesa i la italiana, a Còrsega) i a poc a poc esdevindrà socialment una parlar poca categoria, consideració que serà accentuada després de la Revolució republicana, que es planteja com a fita la desaparició de França de tota llengua que no sigui la francesa, denominada « langue de la liberté ». Quan a mitjan segle XIX la instrucció primària es fa obligatòria a tot l’estat, es deixa ben clar que el francès serà únic a escola, i els mestres castigaran fortament tots aquells alumnes que parlin en « patuès ». La funció de l’escola francesa no serà, doncs, de dignificar la humanitat natural dels alumnes, valorant-ne la cultura i ensenyant-los a escriure la seva llengua, sinó d’humiliar-los i degradar-los moralment pel simple fet de ser allò que són per tradició i per naturalesa. Els proclamadors dels « Drets de l’Home » ignoraran un dels drets de l’home més elemental, el dret de ser qui és i de parlar la llengua del seu poble. I amb aquesta actitud França, la « grande France » que es diu a si mateixa campiona de la llibertat, traspassarà el segle XX, indiferent als tímids moviments reivindicatius de les diferents comunitats lingüístiques que ha sotmès i al prestigo literari que hagin pogut assolir.
Avui dia, la feina és feta. La llengua occitana, que encara a mitjan segle XX era present a les ciutats, actualment existeix només en boca d’una part de la població vella ruraln que n’està empegueïda i just l’usa en la intimitat familiar, un poc per inèrcia i en boca d’una petita minoria d’intel.lectuals, vells i joves. Escalivades pels càstigs sofrits a escola en la infantesa, les generacions nascudes dins el primer terç del segle XX van optar majoritàriament per no transmetre llur llengua ancestral als fills, amb què condemnaven a mort una cultura mil.lenària. La minoria que la va transmetre s’ha trobat, tanmateix, que els seus fills, els nascuts a l’entorn de mitjan segle, també hi han renunciat majoritàriament, per la pressió d’un entorn social absolutament afrancesat. Així que els néts d’aquelles generacions ja són quasi al 100% exclusivament francoparlants i per a ells l’occità no és sinó el que diu el títol d’aquest article, « el patuès dels vells », del qual s’avergonyeixen. L’excepció a aquesta situació són institucions com l’Institut d’Estudis Occitans, que encara lluita perquè la llengua sigui reconeguda per l’estat ; uns quants grups musical (sorprenentment més que no suposaríem) que canten en occità (encara que és solen explicar en francès) ; volonterosos professors d’occità aïllats dins alguns centres d’ensenyament segundari on són mal vists pels seus col.legues ; escriptors entusiastes que escriuen que pràcticament no tenen lectors, i organitzacions com les « Calandretas », escoles infantils d’iniciativa privada en llengua occitana més o menys presents a tot el país, amb una ajuda oficial molt desigual segons la regió.
França, que durant el franquisme era vista a ca nostra com un paradís de llibertat, té el miserable onor de ser l’estat d’Europa – i probablement del món – que mé èxit ha tingut en la diabòlica tasca de destruir el seu patrimoni ètnic i lingüístic, i de rebot en la de destruir les relacions humanes familiars : molt de pares i fills, o avis i néts, tenen llengues diferents, i els segons senten vergonya dels primers perquè aquests parlen un patuès ignominiós, i cap element de la cultura dels avis no ha estat heretat pels joves, com si fossin d’un món acabat de crear. Aixó és l’estat francès que comença el segle XXI, un estat on els monuments de pedra i el paisatge natural són protegits i respectats, però on segles i segles de creació popular expressada en llengües diferents són a punt de l’extinció. La « gloire » i la « grandeur » basades en el genocidi. Ni llibertat, li igualtat, ni fraternitat : extermini cultural, aquesta és la vertadera divisa de la República Francesa.
Jaume Corbera Pou – in Llengua Nacional, revista lingüística catalana – primavera del 2002.